1.- DHARMA. D’on prové aquest nom i amb quin dels seus significats us sentiu més identificats?

Bé, Dharma ve de quan nosaltres teníem, no sé, 16, 17 o 18 anys que es quan va començar el grup. Vam llegir un llibre que era del Jack Kerouac que ja està mort, fa temps que està mort, de la generació beat, buenu és igual, això ara m’ho estalvio i és un... el Jack Kerouac els deia els “Vagabundos” en aquella època, en català és els pirats del Dharma, (“Los vagabundos del Dharma”), el títol del llibre era aquest. I tots ens el vam llegir, ens va agradar molt i com que ens va agradar tant aquest llibre doncs ens vam ficar aquest nom, Dharma. A més és un nom que ve de la filosofia hindú, per dir-ho d’alguna manera, i a més vol dir una miqueta “En el camí”. El que passa és que llavors, de tots aquests significats amb el que ens sentim més identificats seria amb el de veritat, perquè de fet nosaltres intentem ser molt sincers amb la música i és una cosa que ens agrada molt i llavors amb aquest fet, el fet de la veritat, és amb el que diguem ens sentim més identificats.

 

2.- El Llibre Vermell. Què és el que té aquest llibre que us agrada tant?

Buenu, d’alguna manera la nostra idea va començar de l’Esteve, en un solo que ell feia del segon disc, de l’Oucomballa. Un dia escoltant la ràdio vam sentir una cançó que era igual que el seu solo, i vam pensar però com pot ser? Llavors resulta que l’Esteve l’hauria haver sentit alguna vegada i llavors vam voler saber d’on venia aquesta melodia que era clavada al seu solo i vam veure que era del Llibre Vermell. Arrel d’aquí, vam anar escoltant aquest disc i ens va agradar. Vam tenir en compte que són melodies del segle XIII i XIV, però vam pensar que podien ser molt actuals, perquè eren melodies que havia composat el poble en plà pagà, vull dir per fer festes i coses i en canvi, els monjos les van agafar i les van transformar per fer cants a la Verge en plà religiós, que abans no eren. Nosaltres el que hem volgut és treure tot aquest component religiós que té el Llibre Vermell i passar-l’ho més pel cantó pagà, i per això hem escollit aquestes cançons.

 

3.- I amb quines col-laboracions heu comptat a l’hora d’enregistrar-lo, aquest disc?

Hem col-laborat sobretot amb el Cor Aulos, amb la direcció del Jordi Picorelli, perquè clar, és un cor i es té que cantar perquè el Llibre Vermell està cantat amb una coral. Nosaltres, això també és una de les coses que ens va fer decidir de fer un disc perquè nosaltres no havíem col-laborat mai amb una coral i feia temps que ens venia de gust fer-ho. Aleshores vam agafar una coral de Sant Cugat, que és la Cor Aulos, perquè aquesta coral havia treballat molt el Llibre Vermell pel seu cantó, i després hi vam ficar també una gent que ja havia col-laborat amb nosaltres a Sonada!, que és el Jordi Molina a la tenora, el Xavi Lozano a la tible i el Bri Tra Tianan al djembé.

 

4.- Heu aconseguit grans èxits a l’estranger. Què en destacaries de les vostres gires per Brasil, Estats Units i Croàcia?

Bé, nosaltres de fet fa ben bé uns cinc anys que estem sortint molt a l’estranger, fins i tot, aquí de vegades la gent no se n’assabenta molt, no s’entera, però realment cada any unes deu vegades, a vegades deu, a vegades vuit, sortim a diferents països.

Aquest any, al 2003, hem estat a Croàcia, al Brasil, a Sud-Àfrica, a Hungria, a Grècia... i de fet hi ha molts llocs que ja havíem anat i hem repetit, sobretot, per exemple, a Croàcia, hem anat tres vegades, a Hungria dos, a Holanda dos també, a Portugal dos, a Polònia tres... De fet, el més interessant quan surts fora és poder tornar a repetir.

El que destacaria és el públic, és evident. Les ciutats, evidentment, ens agrada viatjar, perquè coneixes gent i coneixes altres cultures i altres maneres de pensar i de viure, però el que m’agrada més de l’experiència és tenir des de dalt dels escenaris a un públic tan divers, tan diferent que no és només el català en aquest cas, com passa amb molts grups d’aquí. De fet, nosaltres ja havíem fet dues gires per Espanya allà al 78. El que passa és que ara Espanya s’ha tancat molt, les comunitats no s’intercanvien com abans, abans no existia aquest tancament tan bèstia. Madrid pràcticament no vol saber res de Catalunya i gairebé viceversa.

Però tornant al tema del públic, per exemple, te’n vas al Brasil i trobes a un públic súper-canyero, súper-animat, un públic que balla molt bé i que inclús tens ganes de deixar de ballar tu per deixar-los amb ells, o a Croàcia, que seria un públic molt obert i molt alegre, en canvi a Holanda tens una gent molt tranquila, molt discreta. Totes aquestes experiències són molt divertides de veure, els caràcters de cada país. Te’n vas a Sud-Àfrica i evidentment ballen i salten i són extrovertits també. I és això, una de les experiències que destacaria seria aquesta.

 

5.- Parla’m de Sud-Àfrica. Què és el que t’ha aportat, tant a nivell personal com profesional, el fet de participar en un Festival de música d’aquell continent?

Bé, de fet està bé la pregunta perquè de fet és el primer cop que hem anat a Sud-Àfrica. Com abans he dit hem estat a molts llocs però a l’Àfrica és la primera vegada. És el que dèiem abans, que un cop ja has anat a un lloc lo bo és haver agradat i que et tornin a contractar, perquè això funciona així, i si no et contracten doncs evidentment no hi pots anar. Aleshores doncs en aquest cas, a Sud-Àfrica el que més em va agradar és el carácter d’aquesta gent. Però per un cantó m’agrada i per un altre no. Per exemple, lo artístic m’agrada molt, perquè nosaltres quan vam anar allà vam fer dues actuacions i una de les dues col-laborant amb un grup d’allà, que això era una de les coses que em feia il-lusió. Un grup d’una tribu d’allà, un grup que tenia unes trompetes molt llargues que d’alguna manera era la seva peculiaritat. Aleshores el que em va agradar és això, poder tenir aquesta experiència amb aquesta gent i poder treballar amb ells, això ho vaig trobar molt interessant. I el que no em va agradar una miqueta era la poca responsabilitat d’aquesta gent, que quedis a una hora i es presenten una hora tard, o fas un plà i te’l cambien, vull dir, són una gent que vas amb un ritme, però clar allò és Àfrica, no és Europa ni Amèrica, i allà la gent va molt lentament, fan les coses molt lentament, i si no, ja ho farem demà, o és igual... És una miqueta un descontrol, que això passa també amb altres països com Croàcia que també tenen un ritme més lent, però bé, això ho has d’acceptar, perquè estàs en aquell continent. Però em va agradar molt el carácter de la gent, són gent molt oberta, molt alegre, però una altra cosa a destacar en contra és la misèria, molta gent viu amb molts diners i la majoria de negres viu en la puta misèria. Els blancs són els que tenen els diners. Per variar.

 

6.- He llegit en algun lloc que els dos discos més venuts de l’anomenat rock en català han estat l’Oucomballa, (1976), i Tramuntana, (1977). Què creus que tenen aquests treballs que agraden tant?

Sí que és cert que són els dos discos més venuts nostres, tenim 19 i els més venuts són aquests. El que passa és que són discos del 76 i del 77. De totes maneres, el del Palau Sant Jordi també es va vendre molt, jo diria que es va vendre com aquests, però ara tampoc puc comparar xifres perquè no me’n recordo. Jo diria que aquests dos discos el que tenen és que clar, un era el segon i l’altre el tercer. Llavors d’alguna manera el primer va ser per aposentar-se i nosaltres tenim una sèrie d’influències més jazz-rock, Miles Davis, Gènesis, i en canvi, l’Oucomballa va ser una miqueta com una explosió, ja no estàvem intentant copiar tant a altre gent, sino que era la nostra música, la música que ens sortia i ens vam inspirar una miqueta en la música tradicional de Catalunya, i barrejant amb guitarra eléctrica, amb baix, i influenciat molt també pel jazz. Vam començar com diuen ara el mestissatge, en aquella època ja vam fer una barreja de tot. Ara està de moda dir això, doncs nosaltres ja ens vam adelantar. Barrejàvem el que es diu ara música étnica amb tradicional, jazz i rock. Llavors l’Oucomballa va ser això, i a més, nosaltres ens vam sentir molt còmodes amb aquest disc. I el segon va ser com una consolidació d’aquesta explosió que vam trobar amb l’Oucomballa, com una maduresa. Madurar una miqueta més l’estil propi que havíem trobat en el primer disc. Suposo que també va coincidir el fet que es venessin més per aquest motiu, perquè en aquella època això va encaixar molt, inclús per tot Espanya. Vam fer dos gires per tot Espanya, perquè van tenir molt d’èxit els dos discos, tant a Madrid com a Sevilla. A Madrid ens deien “Rock con raíces”. A Sevilla van sortir els Triana que també els hi deien igual. Suposo que va ser per això.

 

7.- Quins són els vostres projectes professionals presents i futurs?

Ara fa quinze dies que hem tornat de la gira de Sud-Àfrica i evidentment ara estem molt, molt preparant el proper disc, perquè l’any vinent el grup fa trenta anys, (el primer disc està gravat al 74), i això ho volem celebrar amb un disc. Aquests dies estem assajant, estem gravant coses per després poder-les tenir, fent petites maquetes perquè estem composant el disc. Esperem que aquest disc sigui un disc amb cançons totes nostres, ja veurem, i estem amb això, en plena composició i treballant amb la música. I llavors això és el primer projecte.

Evidentement, hi hauran actuacions entremig, perquè nosaltres no parem mai d’actuar, sempre estem actuant perquè ens agrada molt el directe i és la nostra feina .I preparant gires per l’estranger una altra vegada, perquè un cop has acabat ara és tornar, tots els contactes que tens tornar-los a agafar aviam si podem tornar a Sud-Àfrica l’any que ve, etc... I hi han idees de cara als trenta anys, però encara no te les puc dir perquè no les sé. Hi ha idees però fins que no es materialitzin més tampoc te les puc adelantar, perquè no les sabem. La idea més important és que estem composant i fen cançons pel proper disc.

 

8.- I un breu repàs a la vostra discografia, disc per disc:

 

- Diumenge, (1974)

El primer disc és Diumenge que és de l’any 74. Va ser un disc... el primer disc, que també d’alguna manera hi ha molta gent que li agrada més aquest disc que els altres dos, però bé, és un disc molt influenciat en el jazz-rock, amb grups com Miles Davis, (trompetista), Weather Report, (que era un grup amb músics que també col-laboraven amb Miles Davis), Herbie Hancock, i també barrejat una miqueta a vegades amb flamenc, l’Esteve amb guitarra acústica feia coses, etc...

 

- L’Oucomballa, (1976)

És el disc on vam trobar el nostre estil influenciat molt amb música tradicional d’aquí. En aquella època nosaltres estàvem amb el grup Els Comediants a Canet vivint amb ells, tots junts amb ells, i això també ens va influenciar molt en el moment de fer la nostra música, i sortíem a fer passacarrers i sentíem música al carrer, la música de cobla, sardanes a les places, que ens van agradar i llavors vam incorporar melodies així una miqueta populars al disc.

 

- Tramuntana, (1977)

El disc Tramuntana és la continuació de l’Oucomballa. Tramuntana és reafirmar el nostre estil. Més madur, seguint la línia una miqueta de l’Oucomballa però amb aquesta maduresa.

 

- L’Àngel de la dansa, (1978)

Vam voler fer un disc de danses, tot amb composicions nostres però de danses. I aquí vam començar a cantar. Nosaltres érem més aviat instrumentals tots els discos, i aquí ja hi havia lletra, a una cançó que es deia Sants Impotents.

 

- Ordinàries aventures, (1979)

L’Àngel de la dansa va ser l’últim disc que va fer el Jordi Soley, el pianista. Se’n va anar del grup perquè va preferir deixar la música, perquè el món de la música és bastant dur, encara que la gent no s’ho pensi, però és dur. I d’alguna manera, ja no aguantava les gires, les actuacions, i es va retirar per treballar en una altra cosa i va deixar els escenaris. Llavors això ho deia perquè a l’Ordinàries aventures en comptes de ser cinc sóm quatre: el Carles al baix, el Josep a la bateria, l’Esteve a la guitarra i jo al saxo. En aquest cas és un disc tot cantat. En aquest disc van cantar més l’Esteve i el Josep, i jo una miqueta. És un disc cantat que es va adelantar molt perquè en aquella època no hi havia grups de rock que cantessin en català, hi havia el Pau Riba, el Sisa i gent així, però grups no. Sí que hi havia Melodrama però poc més.

 

- Atlàntida, (1981)

El disc Atlántida va ser quan va entrar el Lluís, perquè llavors érem quatre ja que a l’Ordinàries aventures ens vam quedar sense pianista. Llavors vam agafar al Lluís i vam intentar recuperar una altra vegada els teclats i a més a més el Lluís també tocava la trompeta i de fet és el nostre germà. Aquí el disc és una cara cantada i l’altra instrumental, va ser com una barreja de les dues coses. Estava inspirat una miqueta en l’Atlàntida del Verdaguer, un poema del Verdaguer per explicar l’enfonsament de l’Atlàntida. És un disc que està bé.

 

- Al Palau de la Música amb la Cobla Mediterrània, (1982)

Vam voler fer un experiment, que abans ningú havia fet, que és agafar tota una cobla i fusionar-la en aquell moment amb un grup de rock. Vam fer unes quantes actuacions i la vam presentar al Palau de la Música. En aquella època era tot un repte i una revolució perquè el Palau de la Música només feia música clásica i clar, entre guitarres elèctriques i bateria i això no s’havia fet mai al Palau de la Música. I buenu, després es va gravar, perquè nosaltres no teníem pensat fer un disc d’això, però la Ràdio 4 ho va gravar i molt amablement ens van cedir la cinta, i d’aquesta cinta vam fer molts retocs a l’estudi i en vam fer un disc. Per això és el disc en directe al Palau de la Música.

 

- Catalluna, (1983)

Fins aquí totes les músiques eren nostres menys el del Palau de la Música que vam ficar un parell de cançons populars. I aquí Catalluna vam fer un disc menys una cançó tot popular. Cançons populars, com la Presó del rei de França, com El testament d’Amèlia, etc... menys una cançó que era Catalluna que era una cançó de l’Esteve. Aquest disc va estar gravat amb una multinacional que era Polidor i es va distribuir per tota Espanya i es va vendre molt. També és un dels discos que s’ha venut més de Dharma, a part de l’Oucomballa i Tramuntana, com tu deies.

 

- Força Dharma ,deu anys de resistencia, (1985)

El grup feia deu anys. La resistència volia dir que portàvem deu anys aguantant amb alts i baixos, amb Atlántida, per exemple, va ser una època una miqueta fluixa, però no pel grup sino perquè totes les cases de discos se’n van anar a Madrid i bé... Aquest disc és una miqueta més tribal. Ens vam començar a inspirar en coses africanes. És un disc que està molt bé perquè comencem a tirar-nos cap a un cantó més ètnic.

 

- No volem ser, (1986)

Aquest disc és un disc en directe gravat al Mercat de les Flors. El vam gravar allà perquè a part del disc del Palau de la Música no havíem fet cap altre disc en directe, vam portar un equip móvil de França. No volem ser vol dir qualsevol cosa que no es vulgui ser, és un dir, en general. No té cap connotació política. No em vull fer gran, no vull fer això, etc...

 

- Homenatge a Esteve Fortuny, (1987)

Després d’aquest disc ve tristament l’homenatge al meu germà perquè al 86 a una actuació a Cardedéu es va morir el meu germà, li va agafar una hemorràgia cerebral allà a l’actuació, el vam traslladar a l’hospital i ja és per tothom sapigut doncs el que va passar. Llavors quan es va morir el grup ho va passar molt malament, ens vam desfer i després al cap d’un temps vam voler fer-li un homenatge amb ell. Nosaltres li vam voler un homenatge al Palau de la Música i vam agafar cançons d’ell. Val explicar que aquest disc és un disc fet amb una orquestra simfònica de quaranta músics, perquè d’alguna manera no volíem fer un disc només del grup sol, perquè nosaltres vam veure que ell tenia tot de cassettes gravats i moltes coses gravades en plà simfònic, en plà clàssic, que ell no ho fichaba en el grup però que li agradava fer-ho perquè també val a dir que l’Esteve era el més compositor, el que feia més cançons dins del grup. I ell apart de fer cançons pel grup feia coses en plà simfònic, hi havia cintes molt maques. I vam dir que això ho podíem fer amb una orquestra simfònica. Li vam donar al Manel Camp, que és un gran arranjador i compositor i li vam dir si podia fer els arranjaments ell, perquè fer els arranjaments per a quaranta músics a nosaltres ens costava una miqueta. Apart de que també volíem que ho fés una persona de fóra perquè nosaltres estàvem massa ficats en això, estàvem molt afectats. I ell ens va fer uns arranjaments molt macos i llavors vam fer això. I llavors ho vam gravar, no en directe sino que vam anar a gravar a l’estudi I llavors vam fer aquest disc. Per cert, aquí la Maria ja hi va col-laborar.

 

- Fibres del cor, (1989)

I després d’aquest disc el grup d’alguna manera es va desfer, perquè aquest és del 87 i el pròxim no és fins al 89, dos anys. Molta gent ens enviava cartes perquè continuéssim i tal i l’única manera amb la que vam tenir forces de continuar, perquè nosaltres no volíem continuar, perquè és molt diferent quan se’t mor un germà i a més d’aquestes característiques, i a més era un dels germans que havia fundat el grup amb el Josep i jo, estàvem molt units i és com si et quedessis coix, com si trenquessis la pota a una taula, i llavors no ens vèiem amb cor de continuar. Llavors l’única manera amb la que ens vam veure amb cor de continuar va ser amb Fibres del cor, amb tot de cançons d’ell. És un disc tot cantat. La música és de l’Esteve i el Josep va fer les lletres. Llavors ja amb aquest disc el grup va arrancar i vam tornar a agafar noves il-lusions. La Maria ja es va incorporar al grup tocant el piano, ens va fer sentir millor. Agafar un guitarrista en el lloc de l’Esteve ens hauria fet molt mal.

 

- Tifa Head, (1991)

En anglès vol dir cap de tifa. Aquest títol ve perquè vam fer una gira per Estats Units, per univesitats de Nova York, de Maniatan, i influenciats per aquesta gira va sortir aquest disc. És un disc de cançons curtes i també hi ha una cara que és cantada i l’altre instrumental però tot de cançons molt curtes.

 

- Que no es perdi aquest so, (1993)

Ens vam iniciar amb el Llibre Vermell. Vam fer només quatre cançons del Llibre i les vam fer instrumentals. Les vam canviar molt del que eren, vam fer improvitzacions i les vam canviar de dalt a baix. Apart d’aquestes del Llibre Vermell hi ha altres cançons que no són nostres, una d’un pianista francès, una altra d’un compositor africà, etc... És un disc que està molt bé, a mi m’agrada molt aquest disc.

 

- Vint anys al Palau Sant Jordi, (1994)

Ens vam liar la manta al cap i vam dir fem els vint anys del grup “a lo grande”. Ho vam demanar al Palau Sant Jordi i com que era la celebració dels vint anys vam voler que hi col-laborés molta gent. Gent que havia passat pel grup com el Jordi Soley ó la Cobla Mediterrània, i gent que no, com Sau, com Pets, com el Joan Manel Serrat, com la Maria del Mar Bonet, molta gent, molta gent, que ens havien influenciat a la nostra vida ó amics. En aquest cas, el Serrat sempre ens havia influenciat molt i per això el vam agafar, llavors teníem amics com Sau, com Pets, que eren amics que t’anaves trobant a moltes actuacions, com Sangtraït, no sé, el Toti Soler, la Ginesa Ortega, els Comediants evidentment, perquè era un grup que havia col-laborat molt estretament amb nosaltres i són molt amics nostres i continuen siguent-ho, i van fer tota l’escenografia, i van fer com un conte al principi, etc...

És un disc gravat en directe allà al Palau Sant Jordi, doble, perquè vam voler que hi sigués tot. Va ser un espectacle que va durar tres hores i va ser tot un èxit, una setmana abans ja no hi havia entrades. Hi van anar 18000 persones. També hem fet un DVD i buenu, va sortir tot rodó, va sortir perfecte, tant el disc com l’actuació.

 

- El ventre de la bèstia, (1996)

Era fotut fer un disc després de l’anterior i vam canviar completament de registre. Vam fer el ventre de la bèstia, que és un disc on vam voler reflexar el que és aquesta societat, és una crítica d’alguna manera al sistema, al sistema establert, al sistema que engulleix a la gent, que fa passar a tots per un tubo, etc... I és un disc mig cantat i instrumental a la vegada, amb uns recitals que va fer el Josep per reflexar una miqueta això que estic dient del sistema que ens engulleix a tots.

 

- Racó de món, (1998)

És tot musical, a mi també m’agrada molt. Amb aquest disc, vam intentar recuperar tot el que havíem fet a Catalluna però amb altres cançons, que sigués tot popular, que a nosaltres les músiques d’aquí populars ens agraden molt, però sempre fer-ho a la nostra manera, perquè trobo que és enriquir el panorama de música popular que s’ha fet aquí però no fer-ho com s’ha fet normalment, sino diferent, amb un grup de rock i això. El vam anar a gravar a França i vam agafar cançons que no havíem agafat a Catalluna. Quan vam fer Racó de món vam iniciar una trilogía que es tanca amb l’últim disc. Vam voler agafar instruments sueltos, per reivindicar que aquests instruments poden funcionar també sols sense haver de portat tota una cobla al darrera.

 

- Sonada!, (2000)

És un disc on hi ha cançons com Tramuntana, Adéu estrella del dia, Alèxia, etc... Són cançons nostres que les vam voler re-gravar però diferents. Cançons que estaven una mica oblidades. Aquí ja hi ha djembé, i un percussionista africà que des de llavors ens acompanya.

 

- Llibre Vermell, (2002)

Està inspirat en Que no es perdi aquest so. Aquí vam ficar la coral de Sant Cugat, la cor Aulos. Vam voler agafar aquestes partitures. Havíem escoltat un disc del Jordi Savall i vam voler donar-li la volta, fer-lo diferent i ho van provar. Ho vam estrenar a la Fira Tradicional de Manresa. No ho anàvem a gravar però com que tothom ens ho va dir ho vam acabar gravant.

 

9.- I ara per finalitzar, un petit test personal:

 

- Si no fóssis músic, què series?

És difícil de saber, perquè des de molt petit he estat ficat a la música. Però abans ó mentre em dedicava a la música, me’n recordo molt que vaig estar buscant feina i mig vaig estar fent alguna cosa a escoles. A mi m’agraden molt els nens, molt. Aleshores a mi m’hagués agradat treballar amb nens i suposo que hagués acabat fent alguna carrera vinculada amb els nens, Magisteri, no sé, però m’agrada molt per nens petits, d’un any, dos, tres, suposo que alguna cosa vinculada amb això.

 

- Beatles, Rolling Stones ó Miles Davis?

Home, és difícil això. Els tres m’agraden però sobretot, els Rolling no tant, no em van agradar mai gaire, sobretot musicalment parlant. Escenogràficament, a escena sí, tenien molta canya i això, però mai m’han dit gaire cosa en l’aspecte musical. A mi els que m’agraden més han sigut els Beatles i el Miles Davis. Els Beatles em van influenciar molt i als 17 anys em vaig enamorar musicalment de Miles Davis. Em quedo amb els Beatles I amb Miles Davis, que m’han influenciat molt a diferents etapes de la meva vida.

 

- Quina creus que és la solució a la pirateria musical?

La solució? Abaratir els cds, està claríssim. Per mi, és una vergonya que els cds siguin tan cars. Jo crec que han de ser més barats i poden ser més barats. Perquè realment, els que sempre guanyen molt són les cases de discos. I nosaltres pel que ens paguen per cada cd no em vinguin dient, oh, és que els músics hi sortim perdent i tal. No. Els que poden sortir perdent són els que vénen molt, moltes quantitats, com Julio Iglesias ó Alejandro Sanz, ó gent d’aquest tipus, doncs potser sí que aquests sí que hi surten perdent, però els que venem normal, jo crec que els discs es poden fer més barats. Perquè en el moment en que van passar del vinil al CD, jo me’n recordo que ho van pujar, i en canvi el cost de fàbrica de fer vinil i fer CD, és més barat fer un CD que fer un vinil. La solució a la pirateria és abaratir els cds.

Cànon als CDs verges? Jo crec que és lo de sempre, que es pensen que els músics hi surtim perdent i no és veritat, no és veritat.

 

- Trobes a faltar alguna cosa dins de l’actual panorama de la música feta a casa nostra?

Home, a mi el que m’agrada és que hi hagi molta diversitat d’estils, i de maneres. A mi m’emprenya molt que tots sonem igual, i que tots volguem fer el mateix. Tinc la sensació, espero que vagi canviant i sembla que va canviant amb alguns grups, que tothom vol fer música per triomfar, per tenir èxit i per vendre molt. I amb això la música se’n ressenteix molt. Tu tens que fer la música que t’agrada, i lo altre ja vindrà, si ets bo i el teu producte d’alguna manera és honest, ja vindrà lo altre. Però tothom vol formulas per tenir exit, I llavors tothom fa la mateixa música. Fan música commercial, entre cometes, perquè lo comercial seria molt discutible, però fan sempre la mateixa música, i a mi el que m’agrada són els estils diferents, perquè tothom pugui escollir el que li agrada més o amb el que se sent més identificat.

 

- Un consell pels grups que comencen.

Que facin la música per divertir-se. Que no facin la música per tenir èxit. I sobretot que intentin estar segurs del tipus de música que volen fer i no es deixin convencer fàcilment pels executius de les discogràfiques i tal, perquè de seguida et diuen cap on has d’anar. I ells per poder tenir contractes amb les discogràfiques i poder vendre acaben claudicant dels seus gustos musicals. Que truquin a diferents portes i si és necessari que es paguin ells si poden la maqueta i la gravació i ho venguin on puguin, a internet, però que no claudiquin dels seus gustos. Si no al final, acaben fent discos que no els hi agraden amb ells i es perden. I això els hi passa a molts músics.

 

- Un desig pel futur.

Com sempre diuen que els músics no són compromesos, a mi com sempre m’ha agradat molt ser compromès amb les meves opinions, el meu desig de futur seria, políticament parlant i no només humanament parlant, que gent sobretot com el Bush ó l’Aznar ó aquest tipus de gent si pugués ser si es moren d’una vegada, ens deixen en pau o els hi foten una bomba amb ells, i que evidentment ja sé que pujarien altres polítics iguals. Sí, sí, una bomba als ous i que se’n vagin a la merda i que els polítics es barellessin entre ells i que deixessin de tirar bombes a altres llocs. I és molt difícil dir que el món visqués en pau perquè sé que és imposible i utòpic, però m’agrada dir-ho, que no hi haguessin guerres, que no hi hagués fam, quantitat de coses, que quan viatjes veus realment la misèria que hi ha por ahí i nosaltres estem molt bé i encara ambicionem tenir un cotxe, i dos cases i així i quan te’n vas por ahí veus que hi ha gent que no té ni el mínim. El meu desig de futur seria que tot això deixés d’existir. Encara que sigui utòpic.

 

 

 

--------------------------------------------------------------------------------------------------

 

 

** Extret del llibret del CD Sonada! de la Companyia Elèctrica Dharma **

Estimo la teva alegria. Estimo la teva tristesa. Algú com tu fa que tot valgui la pena.

Voldria escriure una cançó per a sentir que les coses són noves i brillants. Voldria escriure una cançó per aconseguir una mica de pau.

Perquè aquest món és tan fred que no li dona cap importància a aquestes petites coses que tu comparteixes amb els teus.

Estimo la teva alegria. Estimo la teva tristesa. Algú com tu fa que tot valgui la pena.

 

UNA HISTÒRIA MÍNIMAMENT HUMANA

Música de ràdio-fòrmula, cançons-anunci de TV per a campanyes de grans marques, una mena de karaoke gegant impulsat des del mercat, els típics productes clònics que segueixen el corrent del riu sense mirar a les voreres... i nosaltres ens van dir que ja començava a emprenyar una mica tot això. Escolteu: fa 150 anys que es va inventar la tenora. Per què no fem alguna cosa amb això? Sense vergonya. Per eixamplar les fronteres de la música cal treballar en els marges. El joc i l’habilitat d’un projecte com aquest és arribar a fer alguna cosa evocadora de mites, vital, engrescadora: cal tenir els peus en el fang i el cap a les estrelles. Llavors això es comença a tornar interessant. I després hi ha la cosa simbólica, hi ha la comunicació. Aquest projecte ha de ser abans que res una història humana, més que res una aventura, un bon producte honest amb una part de poesia i que arribi a un punt interessant. Aquest projecte, per tant, no passarà mai per un consell d’administració. Aquestes coses s’han de fer d’una altra manera, basades totalment en l’amistat i en la confiança. Llavors comença a desenvolupar-se la idea d’energia, de pació, d’anar més enllà d’un mateix. I és aquí on comença el plaer. Aquí, on el joc comença a ser una mica divertit.

L’AMOR: D’ANADA I DE TORNADA

La tenora no és una relíquia folklòrica de museu. La tenora és una cosa viva, penetrant. Hi parla un instint secret més savi que nosaltres. És la continuïtat en l’emoció. L’emoció del seu so és una cosa inexplicable, una emoció que se sent a les tripes. Per a nosaltres, la tenora és, sobretot, el so de la nostra infantesa: el so de l’alegria, de la festa, de la plaça, dels matins de diumenge. Una sonoritat que, en el record, associes a un intens sentiment d’amor i que ens produïa un plaer sublim difícil d’explicar. L’important no és allò que sóna sinó allò que es comparteix, i aquí compartim l’emoció per un so. I així, de cor a cor, lligada pel fil del temps, aquella primera emoció perdura. Per això, quan sonem junts ens revifem perquè sentim que torna aquella emoció primera, i entenem el missatge d’aquest so que ens lliga al ritme de la terra. Un so que ens arriba de lluny, com la petxina blanca a la platja. Com l’esclat de les ones grontxant-se.

EL FUTUR EMOCIONAL

El so de la tenora és l’essència de la Mediterrània. És la continuïtat en l’emoció. L’emoció d’aquesta sonoritat magnífica, del seu primitivisme ingenu i esvalotat. L’emoció, el misteri, el simbolisme. Sempre és això el que cal treballar. I és el joc de tots aquests elements el que, quan estan ben trobats, comença a ser divertit.

 

Culturarock.org