|
- Entrevista - Reportatge
a GERARD QUINTANA '
08 - |
|
1.- Què podem trobar a "Treu Banya", el teu darrer treball? 17 cançons organitzades com un trajecte vital, com un camí de la llum a la foscor, 17 moments d'un tot, cadascun una mirada, amb la intenció que entre tots puguin acabar formant un ventall d'expressions d'un mateix rostre. He establert jocs interns amb conceptes com els quatre punts cardinals, les quatre estacions de l'any, les quatre parts del dia, les quatre fases fonamentals de la vida… És un disc artesà, amb un cert esperit d'orfebreria.
2.- Quines són les principals diferències que té aquest disc amb els teus dos treballs anteriors, "Senyals de fum" i "Les Claus de Sal"? “Senyals de fum” és un treball de transició entre el pop-rock i la cançó d'autor, en col-laboració amb Quimi Portet. “Les Claus de Sal” és un treball que gira al voltant de la paraula i la melodia amb uns arranjaments minimalistes i una instrumentació reduida de dos guitarres i un piano. Un disc més de cantautor en el concepte més clàssic de la paraula. El primer autoproduït amb l'ajut de Xavi Lloses. “Treu Banya”, en canvi, mira de partir de la base de la cançó d'autor, però amb la llibertat d’extendre l'instrumentació, les sonoritats i els recursos melòdics i els arranjaments, cap a un àmbit més ampli, dins d'un ventall més eclèctic i més personal. Tot recollint les influències de més de vint anys de camí al món de la música. Un treball més desacomplexat i més proper als meus reptes personals.
3.- Per què vas triar "Treu Banya" com a títol? Em semblava una bona manera de dir que aquest treball va una mica a contracorrent, seguint el meu propi ritme i el meu propi camí. El cargol va a poc a poc, i el nostre món va depressa. El cargol duu la casa a sobre, i a nosaltres se'ns cau la casa al damunt a cops d'hipoteca. El cargol no pot dissimular que fa el seu camí sól a diferència de nosaltres, que fem ciutats i urbanitzacions per no sentir tant la nostra solitud. El cargol s'arrossega i no perd el contacte amb la terra mentre nosaltres vestim la terra d'asfalt per circular damunt neumàtics en les nostres urnes amb rodes. El cargol, treu banya i apunta al cel mentre nosaltres ens mirem el melic constantment, fent de l'home l'eix del mal del nostre planeta.
La veritat és que vaig partir d'una collita de
gairebé quaranta
cançons. Entre poemes musicats, cançons pròpies
i l'adaptació de Jackson Browne.
Tenia clar el títol i el camí que volia recòrrer,
per tant la tria va ser molt fluida i orgànica. Mai no saps si
quan estàs fent rajar les idees, ja formen part d'un pla premeditat
que no gosa donar la cara fins que ja se sent segur.
De la voluntat de compartir el procés que ja s'havia
engegat amb el bloc de Vilaweb, a través del
qual vaig compartir totes les setmanes de gravació, i tots els
secrets de la mateixa. Tot i que potser es va entendre com una presentació
del cd, i més aviat era un experiment per apropar-se a la gent
d'una manera més personal, lluny dels rituals de maquillatge
de la música i de la parafernalia habitual de les estrenes.
6.- Un petit comentari sobre cadascuna de les cançons que formen el disc:
Una melodia hereva de les ragues d'Índia, que em voltava pel cap feia un parell d'anys. S'obre el teló i el sol neixent s'alça i dibuixa el paissatge i el camí pel qual s'aniran enfilant les cançons. El sol brilla igual per a tots, per això el concepte és més de fusió, fent conviure instruments i sonoritats més d'arrel i la veu de la Maria del Mar Bonet, amb sonoritats més elèctriques.
- En pau La primera cançó que vaig tenir enllestida. Hi va tenir molt a veure el naixement de la meva filla petita. Aquella sensació de veure el món amb perspectiva i sentir-te ple de vida.
- Voldria Aprendre Una melodia pop, sempre m'ha agradat el Lennon, amb la voluntat de llençar un missatge positiu i senzill. Queda tot per aprendre, perquè el que sabíem ja no serveix.
- Ja no cal Com deia a la cançó anterior, les solucions han de ser noves, ens hem de reinventar per solucionar i tirar endavant els nostres reptes, per això ja no cal, ni val, mirar enrera. Un tema hipnòtic i insistent com un batec continuat, que podria ser recitat o rapejat pefectament.
- Cegat Quan la bellesa et copça de tal manera que et paralitza, quan et sents superat i et fons en el misteri. Això és "cegat". Una de les dues cançons del cd, en la que vaig partir d'una línia de guitarra del Francesc Bertran i hi vaig construir una melodía, abans d'escriure la lletra.
- Kom (Dolors Miquel) Un poema inèdit de Dolors Miquel que vaig trobar a Internet. Havia compartit escenari amb ella i sempre havia sentit afinitat cap al treball de la Dolors i cap a la seva actitud. De seguida hi vaig trobar la melodia i el temps. Parla dels límits, a ritme de 5x4.
- Tròpic (David Castillo) El David és un activista de la poesia. Tenia ganes de fer algun poema seu. Aquest any estan caient molts companys de la seva corda i generació i s'ha de fer pinya. A més m'agrada la seva feina. Aquest poema també parla dels límits entre el dolor i l'amor, amb un ritme arrossegat i calent.
- Vaivé Treballar amb el Xavi Lloses és un plaer. De vegades sembla que ens llegim els pensaments, o els sentiments. Sense parlar, començo a cantar i ell em segueix amb el piano. Tot flueix i quan l'harmonia fa un gir ens mirem amb un mínim gest i saltem junts. Vaivé n'és un exemple. Una altra cançó que parla d'amor i de dolor. Com les tres anteriors.
- La propera veu (Jackson Browne) Quan Jackson Browne em va contactar a través d'un amic comú, fa tres anys, després d'escoltar-se "Les Claus de Sal" per concertar una cita i felicitar-me em vaig sentir molt agraït. Potser perquè quan era un noi m'escoltava els seus primers discs amb devoció. Em vaig presentar al sopar amb els seus vells vinils i me'ls va signar. Quan després vam coincidir en el projecte: "Acords amb Leonard Cohen", va sorgir l'idea de fer aquesta versió, a partir d'una traducció que havia fet Alberto Manzano amb Remigi Palmero. Una cançó que parla de la solitud, de l'esperança que cal tenir en els moments obscurs.
- Mai més Tenia ganes de fer aquesta cançó. Un reconeixement a l'actitud de la societat civil, quan algú es passa de la ratlla, com va fer l'Aznar quan va declarar una guerra que ha matat molta gent, amb mentides. El piano és la guia juntament amb la melodia, i és un dels temes més punyents del cd juntament amb el següent.
- Mataró-Llavaneres (Jordi Cornudella) Vaig trobar aquest poema del Jordi Cornudella en un moment en el que em feia molta falta, en plena crisi d'infraestructures. És un crit de rauxa, amb verb esmolat i acurat. A tall d'himne èpic.
- Blau Una de les cançons més personals del "Treu Banya". En principi estava plantejada amb els músics, però fins que no vaig enregistrar totes les veus, ningú acabava d'entendre-la del tot. És una cançó que vol fer preguntes, en aquest moment tan incert de la nostra civilització.
- Self Portrait (Núria Martínez) Quan vaig trucar a la Núria i li vaig dir que estava musicant i enregistrant aquest poema, em va dir que l'havia escrit en homenatge al seu disc preferit de Bob Dylan: Selfortrait. Em va semblar perfecte. És com un mirall sense enganys.
- Wilma El tema dels maltractements i de la violència de gènere és prou angoixant per tenir-lo present. Wilma és la dona de l'home primitiu. Vaig escriure la cançó pensant en les dones que durant molts anys no van poder alçar la veu, perquè "els draps bruts es rentaven a casa". En aquell temps de submissió l'infern era de per vida, per moltes dones. És com un conte de por.
- Bodegó (Dolors Miquel) Un poema fruit d'una experiència personal de la Dolors a ca la seva padrina. Amb sang i fetge i arrel. El tema més Folk del disc i també el que té més energia. Amb l'ajut de la bandúrria del Javier Mas.
- Bola Nocturna (Perejaume) El Perejaume poeta no amaga la seva vessant de pintor. És ple de vida i de natura, descriptivament ric i suggerent. Aquest poema, aquesta cançó, són plens d'aire, de silencis i de nit i serveixen per tancar el cd.
- Treu banya A tall d'epíleg, aquesta faula en homenatge a la bestiola inspiradora, a aquest alter ego amb el que he jugat en aquest cd. El cargol, com una màquina orgànica representada per l'harmònium, la flauta i la guitarra.
A part dels concerts, estic preparant un nou espectacle i disc per aquest 2008. Un treball centrat en la poesia, en col-laboració amb l'Orquestra de Cambra de L'Empordà. També un llibre que espero pugui surtir abans que s'acabi l'any. També estic treballant en el món de l'audiovisual des de molts enfocs diferents.
8.- Què troba en Gerard Quintana a la poesia? Què t'aporta? Veritat, molta veritat, més que no pas raó. Puc pensar diferent d'un poeta però puc reconèixer la seva veritat.
La recordo poc perque sempre estic prou liat. Va ser la meva escola de la música i de la vida. La tinc present de tant en tant amb molt d’afecte però també amb distància. Allà vaig aprendre moltes coses, com que l’èxit només l’atorga el temps.
10.- Un petit comentari sobre la discografia del grup:
- Sopa de Cabra (1989) El primer treball, autofinançat, i molt precari, a partir de les cançons que cadascú duia abans d’arribar a la banda, més alguna que haviem fet per tenir prou repertori per tocar en directe.
- La Roda (1990) El primer disc que vam treballar com a grup i amb un productor com cal, Marc Grau. Recordo que quan ja haviem acabat d’ensenyar-li les cançons al local d’assaig, va dir que faltava un tema. Ens vam tancar una tarda i al surtir haviem parit “Tot queda igual” amb en Joseph Thió.
- Ben endins (1991) El disc més venut de la història del grup i del rock en català també. Feiem ben bé el que ens rotava. Les tres primeres cares del doble vinil eren enregistrades en directe al Zeleste del carrer Almogàvers, i la quarta i darrera cara era enregistrada a l’estudi. El disc estava cantat en tres idiomes i contenia 11 cançons inèdites. Un moment increíble.
- Girona 83-87: Somnis de carrer (1992) El final de la primera època dels Sopa. Amb cançons recuperades del calaix dels primers anys. Vam aprofitar per treballar el só de les guitarres amb el Marc Grau i també per acabar el contracte que ens unia a Salseta Discs, la nostra primera discogràfica.
- Mundo infierno (1993) El primer disc amb la multinacional i el primer i l’únic integrament en castellà. Un disc fet sota una enorme pressió, lluny de casa i amb el rebuig de la major part del nostre públic fins a aquell moment.
- Al·lucinosi (1994) El segon disc amb la multinacional, el primer amb Julio Lobos al piano i als teclats, i també el primer que produiem nosaltres mateixos, amb en Joseph Thió al capdavant. Jo també em vaig estrenar com a compositor. Un disc de retorn a casa, enregistrat al local d’assaig.
- Sss... (1996) Un dels discs més treballats i més densos dels Sopa. Potser és el darrer dels discs rockers de la banda enregistrat en un estudi. Vam aprendre molt fent aquest treball, tot i que teniem la sensació que el que feiem no transcendia, semblavem invisibles, tot i que estavem treballant milor que mai. Va ser dur. Va ser l’últim treball amb la multinacional BMG-ARIOLA
- La nit dels anys (1997) El primer disc amb Global discogràfica. Haviem de recuperar el públic que haviem perdut amb el disc en castellà i que ens donava per despareguts, però vaig veure que podriem fer-ho amb les cançons que els havien enganxat, que s’havien fet seves. Haviem de rearranjar-les, i tocar-les amb l’experiència de tots els darrers anys de treball. Ho vam fer a la sala l’Espai de Barcelona i va ser tot un encert. Van col·laborar-hi des dels Gossos fins a la Lídia Pujol i la Sílvia Comes. Vaig propasar al Toni Xuclà com ha productor i no va haver-hi cap problema.
- Nou (1998) Segurament, el millor disc de Sopa de Cabra, el més complert. Recordo que pocs dies abans d’entrar a l’estudid e gravació, a mi em va canviar la vida de sobte. Vaig llençar tot el que tenia escrit i vaig entrar a l’estudi amb una ma al davant i l’altre al darrera. Va ser tot tan intens que ni ho recordo. Només aquella urgència vital que m’empenyia.
- Plou i fa sol (2001) Vaig proposar aquest títol perque era un disc de contrastos. Era un nou treball, d’aquí la llum, però sabiem que era el darrer i que l’evolució d’en Joan Cardona no era bona, d’aquí l’ombra i la pluja. D’aquest m’enrecordo gairebé de tot. De fet cadascú ja havia triat el seu camí. Jo ja vivia a Eivissa.
- Bona nit, malparits! (2002) El darrer concert a Barcelona, a la Sala Razzamatazz. Va surtir al carrer quan jo ja estava de ple treballant el “Senyals de fum”. Plè d’emocions, Recordo que no volia acaba el concert i anava afagint cançons amb la veu cansada de tants dies seguits cantant, i amb l’afinació cada cop més baixa. Quan vam acabar s’havia acabat realment tot. Va ser un èxit.
- El Llarg Viatge (2003) Recollia un concert a una de les sales que sonava millor de Barcelona, “l’espai”, amb un octet de corda. A més vam incloure tots els clips de la trajectòria de la banda i algunes coses més.
Em va semblar una bona iniciativa de la discogràfica, Musica Global, i un bon treball del director del projecte, el Pep Blay. Va aplicar un criteri amb coherència i el resultat va ser satisfactori i ens va fer sentir satisfets.
Va ser la manera de poder fer un gest, un petit homenatge a la memòria del Ninyin, desaparegut un mes després de la disolució de la banda. En Josep tenia la base musical engegada, i vaig poder triar entre quatre cançons. Aquesta va ser la que em va atraure més. En Josep em va proposar una lletra però vaig acabar fent el que em demanava el cos tot pensant en en Joan. Va ser molt senzill, en tenia ganes.
Girona és la mare, el bressol, la ciutat petita
que em va revoltar.
Dos cds de Michael Brook: “Cobalt blue” i “Hybrid”, el darrer de Javier Muguruza, i algunes cançons dels Tunng, com “Woodcat”, o el “Black Rock” de Djivan Gasparyan. “Voice of the silence” de Don Cherry, també una maqueta d’uns musics menorquins que es fan dir , “delên”. 15.- Llibres que ens vulguis recomanar. -“La música de los numeros primos”
de Marcus du Sautoy (Acantilado) 16.- Alguna cosa que vulguis afegir i que no t'hagi preguntat. Gràcies per tot i sobretot per la paciencia.
Culturarock.org
|
