1.- Com i quan va començar en Jorcx al món de la música?
Fa cosa de deu anys, després d´aprendre a tocar la guitarra
i cantar imitant als meus ídols, vaig començar a escriure
algunes cançons pròpies i a presentar-les en públic...
L´any 2000 vaig gravar la meva primera maqueta en un estudi professional
i això va permetre donar-me a conèixer fora del meu cercle
d´amistats o familiar. Vaig continuar gravant maquetes i enviant-les
a concursos, ràdios, discogràfiques, etc. A l´any
2003 vaig gravar pròpiament un disc després de parlar
amb Discmedi i veure possibilitats d´editar-lo. El 2004, ídem.
Al llarg de tots aquests anys, realment la meva principal motivació
ha sigut poder expressar-me com a cantautor, ja sigui amb cançons
pròpies o adaptacions, i a ser possible deixar-ho gravat com
a testimoni d´uns records i unes vivències personals i
també col·lectives.
2.- Quins són els teus principals referents musicals?
A nivell internacional, en el meu darrer disc queden ben palesos (Bob
Dylan, Leonard Cohen, Mark Knopfler, Bruce Springsteen, Paul Simon...)
i també a nivell català ja vaig fer-ne una selecció
en una maqueta titulada “Cançons
d´aquí” (Pau
Riba, Sisa, Ia-Batiste, N´Gai N´Gai, Sau,
Sopa de Cabra); però també n´hi ha molts més
d´importants que són una referència per mi: Serrat,
Raimon, Lluís Llach, Roger Mas, Els Pets, Gossos, Eric Clapton,
Beatles, Lou Reed, Sting, Alanis Morrissette... Malgrat aquesta llarga
llista, penso que encara em falten molts músics per descobrir.
3.- Què podem trobar a "Doble Joc" el teu segon disc?
He intentat fer un disc sincer on hi hagués el millor de mi mateix,
malgrat el títol amb doble sentit. A través de les cançons
del disc, he volgut d´alguna manera dir “així sóc
jo i això és el que m´agrada”. Les meves cançons
van ser escrites a finals del 2003, després del primer disc,
i les versions moltes ja les havia cantat en Anglès des de feia
temps i les vaig voler adaptar al Català per poder incloure-les
al meu repertori. En el disc, hi ha una vessant intimista i també
una vessant més compromesa socialment.
4.- Amb quines col-laboracions has comptat a l'hora d'enregistrar-lo?
Totes han sigut col·laboracions esporàdiques i desinteressades
i això per mi les fa molt significatives. Per exemple, l´Oriol
Vidal que toca el violí és un amic meu de fa molt temps
i amb ell vaig començar en això de la música. També
en Sisa (que recita un
poema seu, molt adient per a la temàtica del disc) i en Josep
M. París (guitarra elèctrica a “Doble joc”)
em va fer molta il·lusió conèixer-los (a través
de l´Ia Clúa, ja que en el seu estudi és on he gravat
el disc) i comptar amb el seu talent. L´Ia
Clúa també hi participa lògicament,
però no vaig insistir en què cantés perquè
en el primer disc ja vaig fer un duet amb ell i també amb en
Jordi Batiste, i aquella va ser per mi una col·laboració
especial i irrepetible.
5.- Quines són les principals diferències que té aquest disc amb el teu primer treball "Racons del Temps"?
Bàsicament, aquest disc l´he gravat jo sol sense cap altre
productor ni una banda de suport. Això és evidentment
una limitació en quant a arranjaments, però també
m´ha permés fer el disc amb total llibertat i amb nocturnitat
que és com m´agrada treballar. Sobretot, he procurat que
la veu sonés més natural i que les lletres de les cançons
estiguessin en un primer pla. De tota manera, val a dir que si hagués
tingut mitjans econòmics per permetre´m un productor o
una banda, segurament no me n´hauria estat. En definitiva, crec
que aquest és un disc de cantautor contemporani, és a
dir, “un home i una màquina” tot i que no tinc res
en contra del concepte de “un home
i una guitarra”, que és com em presento
normalment en els concerts.
6.- Un petit comentari sobre cadascuna de les cançons que composen el disc:
- Doble joc
És una cançó pop-rock amb influència de
Dire Straits bastant clara. A grans trets, tracta sobre la manera de
ser d´una societat hipòcrita on tothom fa el que pot per
salvar el cul i on tothom es veu obligat a jugar a dues bandes, com
a mínim. La pèrdua de la innocència, un tema sobre
el qual també insisteixo en la següent cançó...
- Paradís perdut
Una cançó força melancòlica, una fugida
cap a enlloc d´un personatge tipus que se sent desamparat en aquest
món estrany i injust... És una de les cançons que
estic més content de la gravació doncs la vaig gravar
en un dia especialment dolorós i aquest sentiment va ajudar a
que la cançó sonés amb el dramatisme que requeria,
tot i que després difícilment he pogut fer-la al mateix
nivell en directe.
- Brindis al sol
Després de la catarsis anterior, vaig intentar fer una cançó
esperançadora tot i que com sempre hi ha un punt de desesperació.
Una melodia amb un toc reggae i unes frases carregades de bones intencions.
- Tanta bellesa
És com una declaració d´intencions, una confessió.
Una balada senzilla per declarar el meu amor per la bellesa de les petites
coses, per intentar mirar amb tota la sensibilitat aquest món
a vegades tant insensible.
- La secta selecta
Una cançó estranya com les que tot sovint em captiven
(a l´estil de Leonard Cohen a “Stranger song” o Mark
Knopfler a “Sands of Nevada”). Parla de les sectes reals
o les sectes disfressades, els grups de gent que es comporten com sectes
i que intenten dominar a la gent a base de promeses, secrets, o privilegis...
- Bobby Jean (de Bruce SpringsRteen)
Aquesta adaptació és de les primeres que vaig fer i ja
estava inclosa en una maqueta. És una cançó senzilla
però molt rodona i parla del record d´un amor adolescent.
M´he basat en la versió més folk que el propi Bruce
també havia fet en les seves actuacions acústiques.
- Romeu i Julieta (de Mark
Knopfler)
Una balada moderna però absolutament romàntica, sobre
l´amor impossible. He intentat no fer-la tant llarga com l´original
però mantenint quasi tots els seus elements bàsics.
- Esperant el miracle (de
Leonard Cohen)
Una gran cançó de l´era moderna del cantautor canadenc.
El mateix títol resumeix possiblement tota la seva filosofia
vital, mentres no arriba el miracle que segurament tots somniem cal
no perdre el temps i intentar materialitzar les nostres il·lusions
ara i aquí però sense deixar de tenir fe... Com totes,
una cançó amb diverses lectures: pessimista o vitalista.
- Huracà (de Bob
Dylan)
Una cançó protesta per excel·lència dels
anys 70, per denunciar la injustícia davant la condemna d´un
boxejador negre acusat d´un crim sense proves convincents. La
lletra és molt llarga però ha valgut la pena traduïr-la
íntegrament doncs tot el que diu pot ser generalitzable a altres
casos actuals de racisme i de violació de la pressumpció
d´innocència.
- Amèrica (de Paul
Simon)
Una bonica cançó per explicar el desencís de molta
gent davant el gran somni americà, la terra promesa, que finalment
pot acabar sent molt injust i no dóna les mateixes oportunitats
a tothom. Tot i que es refereix als Estats Units, aquesta lletra com
totes les altres versions, ens toquen molt directament en aquest món
globalitzat.
7.- Quins són els teus projectes professionals presents i futurs?
A nivell musical, m´agradaria fer sobretot més concerts
per consolidar la meva proposta de cantautor acústic. Vull continuar
explorant els dos terrenys que he presentat en aquest disc: cançons
pròpies que actualment estic composant i d´altra banda
més versions; especialment m´agradaria donar forma de disc
a totes les adaptacions que he fet de Leonard Cohen i que ja vaig presentar
en directe a l´espectacle “Jorcx
interpreta Cohen”.
8.- Com veus l'actual panorama de la música feta a casa nostra? Creus que hi ha manca d'oportunitats?
Després de la meva experiència personal de dos discs oficialment
editats, em sap greu constatar que el panorama és molt dificultós
i sí, hi ha manca d´oportunitats. La primera reacció
en calent sol ser responsabilitzar a la casa discogràfica de
manca de suport però el problema deu ser més de fons,
a nivell institucional i popular. No podem dir que sigui per manca de
públic perquè, malgrat que les xifres de ventes i d´assistència
als concerts no invinten a l´eufòria, el públic
existeix i segurament el problema és que o bé no mira
més enllà del gran aparador o bé decideix invertir
el seu temps i diners en un altre tipus de producte. Crec que és
necessari un suport més directe i constant (per part, per exemple,
dels ajuntaments, diputacions o inclús d´empreses privades)
tant a nivell econòmic com d´organització per crear
xarxes de música en directe i també per promocionar la
música en els mitjans, i així fer que les iniciatives
musicals del país siguin una forma d´oci atractiva i normal.
Crec que el problema per molts artistes de la meva condició està
en el gran buit intermig que hi ha entre les grans figures del panorama
musical, que tot i que no ho tenen fàcil sí que es prodiguen
en directe i en els mitjans, i els artistes més novells que malgrat
tot potser troben alguns llocs on tocar en els seus barris o pobles
i en concursos de maquetes etc. Segurament aquest sector intermig del
mercat sigui el més majoritari i és on jo em situaria:
artistes que tenen una certa experiència musical però
encara estan per consolidar-se o bé senzillament no entren en
el perfil més “comercial”. Aquest camí és
doncs bastant difícil ja que és incert i a vegades poc
il·lusionador i reclama constància i continuitat... Per
tant, fan falta efectivament més ajudes i oportunitats.
9.- La pirateria musical. Una possible solució.
Concienciació de les institucions, la indústria, els mitjans
de comunicació, els consumidors i els propis artistes; tothom
i té la seva part. Jo no veig malament que la gent pugui aconseguir
esporàdicament música de forma gratuïta a través
d´Internet o copiant CD´s perquè això també
és una manera de promocionar i descobrir nova música,
però crec que si algun artista interessa sempre cal donar-li
suport comprant els seus discos i anant als seus concerts doncs així
és com s´hauria de guanyar la vida, i malauradament en
aquest país això és molt difícil. Els artistes,
malgrat tot, no podem anar simplement de víctimes de la situació
i dins de les possibilitats de cadascú crec que hem d´intentar
donar algun “valor afegit” a la nostra música per
tal que el públic apreciï el nostre treball i no es conformi
amb una fotocòpia o un arxiu MP3 i vulgui tenir-ho en un format
més digne i també en viu i en directe.
10.- Un llibre que ens vulguis recomanar.
“T´hauria de caure la cara de vergonya” de Sergi Pàmies,
o qualsevol altre llibre seu, o també qualsevol llibre d´un
escriptor anglès que es diu David Lodge... O si no, un altre
de molt original i que ningú no coneix: “El codi Da Vinci”.
11.- El teu Top 5 musical (els cinc discos que més t'agraden)
Per exemple: “Bookends” de Simon & Garfunkel, “Communiqué”
de Dire Straits, “Field Commander Cohen: Tour of 1979” de
Leonard Cohen, “The ghost of Tom Joad” de Bruce Springsteen
i “Esfera Malheur” de Ia & Batiste.
12.- Un desig per aquest any que comença
Que sigui millor que l´anterior, en tots els sentits i per a tothom.
Culturarock.org
